Trobar una bona feina és una gran sort. Si n’és una que et permet pagar les teves despeses de forma folgada i donar-te una bona vida, passa a ser un privilegi. En cas que puguis desconnectar, oblidar-te d’ella quan te’n vas cada dia a casa i passat un temps els teus caps t’acabin donant l’opció d’implicar-t’hi menys, treballar a un ritme més relaxat i continuar vivint-ne folgadament, aleshores estem parlant d’un somni fet realitat. En Dani, sense saber ben ve com, n’ha aconseguit una que aparentment és així.

Que una amistat sobrevisqui al pas dels anys, no és fàcil. Malgrat continuar quedant sovint anys després de la dissolució del seu grup de rock; el Roger, en Fili, en Rai, en Jimmy i l’Àlex, veuen com la seva trontolla. Unes trajectòries personals i professionals cada vegada més allunyades, posen a prova la seva voluntat de mantenir-la i provoquen el seu distanciament, però el que se’ls presenti a la vida pot acabar alterant-ho tot. Diuen que els amics estan allà per sempre.

Ho sabem. Cadascun dels sense llar que malviuen als carrers de les nostres ciutats tenen una vida. O la tenien. Una plena d’errors segurament, farcida de decisions equivocades. Per qui cregui en la sort, immersa de ple en una mala ratxa inacabable, patint una existència gafada sense cap mena d’opció per poder revertir-la. Si coneguéssim una mica més sobre el seu passat, probablement ens sorprendríem.

Hi ha gent a qui li van molt bé les coses. Exageradament bé. No els hi fa falta fer massa per tenir-ho tot. Fills de famílies amb pasta que han gaudit, des de sempre, d’una vida privilegiada. També n’hi ha d’altres que s’ho han hagut de currar començant des de baix i que també han acabat triomfant. Més meritori, sens dubte, tot i que ve a ser el mateix. Tant uns com els altres, quan estan a dalt de tot, o a prop com a mínim, continuen sense tenir-ne prou, i en lloc d’assaborir el que tenen, ambicionen sempre més i més.