Lluc Forn Cussó és el pseudònim darrere on m’amago tot i que no tinc cap motiu massa convincent per fer-ho. Soc barceloní d’adopció, però molt vinculat, des de sempre, a alguns dels indrets que conformen la Denominació d’Origen Alella. Vaig néixer a un poble que hi pertany quan el dictador encara respirava i havia estat sempre massa ocupat per a posar-me a escriure fins que el coi de confinament, sento ser tan poc original, em va mig obligar a posar-me davant del teclat i una pantalla en blanc.

Uns anys enrere m’hauria agradat inspirar-me en la cançó de l’Ian Dury; Sex & Drugs & Rock’n’roll. Centrar-me en aquests tres conceptes i oblidar-me de la resta, però m’he acabat complicant la vida i no me n’he sortit. Tot i que de rock sí que n’apareix a pinzellades, un tema per aquí, un concert per allà… També sexe, inevitablement; els humans ens movem per això bàsicament, diuen, i alguns dels meus personatges són uns sortits, s’ha de reconèixer. Les drogues tenen una presència puntual en alguns títols, però si considerem que l’alcohol n’és una més, aleshores és un no parar.

Un aspecte que m’obsessiona és l’ús del català avui dia i em poso molt pesat amb això, ho sento. A qui li molesti que acostumi a fer-ho evident, ja ho sap. A Barcelona i àrea metropolitana és especialment preocupant veure fins a quin punt s’està arraconant el nostre idioma. Al fil d’això, és possible que sorprengui l’aparició constant de personatges expressant-se en castellà, però és el que passa diariament als nostres carrers i no em sembla malament reflectir-ho. Encara que sigui, tan sols, per provar de fer-ho més evident.

Utilitzant un altre símil musical, he acabat el que, de moment, és una trilogia; I a tu quan?, D.O. Alella i Barcelona ciutat d’oportunitats, inspirant-me en l’estil dels Ramones dels primers discs. Tots els temes tenien la seva cosa, però als fans, com a mínim a mi, ens encantaven perquè se cenyien a la mateixa idea, al mateix patró, repetint-lo constantment, sense complexos. Com va passar amb ells i amb molts altres grups quan aquesta dinàmica es va trencar, quan l’esperit de la seva música va acabar canviant, a una part important dels seus seguidors els va semblar decebedor. Així i tot, en alguns casos, com el Bowie per exemple, no va deixar de fer-ho mai i… Com collons m’atreveixo a comparar-me amb ell o amb els Ramones? Fins i tot a anomenar-los!

També em vaig decidir a perpetrar Les paraules que no vaig escoltar, un petit relat al voltant de la situació dels sense llar. A les meves novel·les hi trobareu pocs guanyadors i especialment a aquesta, centrada en el que la gent acostumem a definir com loosers. La merda d’influència anglosaxona ens fa utilitzar cada cop més els seus termes, però aquest en concret, m’agrada. És com si suavitzés el significat del nostre perdedor, que sona molt més contundent.

YOU MATCH també va de perdedors que participen a un reality televisiu dirigit a donar la mena d’entreteniment que desitja un públic àvid de saber-ho absolutament tot sobre els concursants, per veure’ls també fer de tot davant de les càmeres i per acabar decidint, amb els seus vots, a qui acaben expulsant.

Si mai us decidiu a llegir-ne alguna, espero que no us decebin massa. No hi poseu massa expectatives per si de cas i, sobretot, espero que no us facin bola com a mi m’ho poden arribar a provocar un tema dels Jethro Tull o de Supertramp, per exemple.

De moment, tinc intenció de continuar donant la tabarra amb nous títols a menys que amb les vostres crítiques em demaneu que faci el contrari i ho deixi estar. Si em colleu molt potser m’acabo fotent totes les drogues que vaig deixar de consumir en el passat i acabem malament… Esteu avisats. Ep! Que és broma, no cal que patiu. Ara és massa tard, no ho faria mai de la vida.

Moltes gràcies per navegar per aquesta pàgina, independentment que us pugui interessar el que faig o hi hagueu arribat per qualsevol altra motiu. Tot i que prefereixo pensar que és pel primer dels dos.